Els estudis de música es plantegen a Espanya, en general, com un complement o una afició que ha d'estar paral·lela a la formació escolar o acadèmica. El seu arraconament ens allunya de la civilització grega, que no dubtava de la seva importància. Per a ells tenia tant de sentit estudiar i comprendre la música com aprendre astronomia, geometria i filosofia. De fet, la pedagogia assenyala que el nen s'expressa abans cantant que parlant, la seva imaginació musical coopera en el desenvolupament de la seva personalitat i el caràcter progressiu de la música l'acompanya al llarg del seu procés evolutiu, des de l'educació infantil fins als nivells més alts d'aprenentatge, adaptant-se en cada moment a les seves capacitats i interessos específics. L'educació musical dota el nen, doncs, de sensibilitat per a captar les manifestacions del món sonor, amplia la seva facultat d'expressió, forma en ell una consciència del que és, ha de ser i pot ser l'art i l'acosta als seus semblants.
