Quantes més notes té un acord, més dissonàncies admet en la melodia. Per tant, serà molt més fàcil improvisar sobre acords amb moltes tensions (sèptimes, novenes, etc.) que sobre acords triades. En realitat, la complexitat d’una bona base facilita enormement la tasca de l’improvisador, perquè obre i tanca les portes de la llibertat. És fàcil oblidar que la música es fa de baix a dalt i que, per tant, el discurs de l’improvisador de melodies ja està dictat, en certa manera, per la mateixa música. Dues tècniques bàsiques que l’improvisador ha de dominar són la repetició i la capacitat de reacció. Per això la improvisació afavoreix els processos d’adaptació, els estimula i els educa. Quan has tocat alguna cosa, ja no pots tornar-la a tocar, perquè honestament no pots dir que estàs improvisant quan repeteixes alguna cosa que ja has fet anteriorment. D’altra banda, per a tocar un instrument cal tenir una tècnica i això vol dir que, abans de tocar, el músic haurà de desenvolupar aquesta tècnica. Quan algú vol demostrar o donar entendre la vàlua d’un determinat artista sentim sovint afirmacions d’aquesta mena: “això que fa és molt difícil” o “hi ha molt poca gent que sigui capaç de fer això” o “cal estudiar molt per a fer això”, quan tots sabem que no sempre es cert. El valor de l’art no està ni en la dificultat, ni en l’esforç, ni en la quantitat de persones capaces de fer-ho... sinó en el seu significat, que és independent de tot això. Perquè molts alumnes són incapaços d’interpretar coses que no tenen una especial dificultat per a ells (tècnicament) però en canvi sonen infantils o mal tocades? Per què, en canvi, músics madurs són capaços de tocar coses molt senzilles amb aquella pinzellada autènticament artística, amb aquella elegància, amb la sobrietat i la precisió que caracteritzen l’obra d’art ben feta? Hi ha una manca de domini tècnic que improssibilita això? Una manca de capacitat intel.lectual? Crec que amb les activitats d’improvisació i de moviment treballem l’aspecte purament expressiu i artístic de la música, aillant-lo d’aspectes tècnics i teòrics. No podem planificar els resultats de cadascuna de les sessions, de la mateixa manera que no podem anticipar-en els resultats. La improvisació és un vehicle d’aprenentatge permanent i sempre posterior a la vivència.
